Articles interessants

El lèxic popular en la llengua culta
Eugeni S. Reig
Autor de l'obra Valencià en perill d'extinció.

Els valencians ens hem transmés de pares a fills, durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes, refranys, que són els que s’adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l’escola i els mitjans de comunicació margina bona part d’aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó –i també renyonada, renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d’or. Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat (excepte els vinarossencs). Aquest verb ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L’aigua que brolla amb força d’una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió, vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d’una església. ¿Som capaços d’imaginar-nos com devia d’eixir el pas de l’església per a poder dir que sortia? I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar, torcar, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama crua, de rapafuig, de raspalló o de repica’m el colze, o d’exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s’ha acabat el cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el caràcter sorprenent d’alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que l’exclamació ¡Déu n’hi do! té el mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem dient-ho molts de nosaltres.

La llengua normativa que s’ensenya a l’escola no ajuda precisament a la supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d’un estudi seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua correcció i no s’atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el coneguen i, fins i tot, l’usen habitualment en l’àmbit col·loquial. Nosaltres, els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d’estudiar-lo de manera seriosa i conscienciosa i hem de transmetre’l als nostres descendents. I, evidentment, hem de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de comunicació, en l’escola i en la universitat; hem de procurar que el lèxic tradicional valencià siga normatiu i, per tant, hem d’aconseguir que l’arrepleguen els diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic tradicional valencià perquè no l’arrepleguen els diccionaris normatius i, de retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l’usem mai en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens decidim d’una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de segles.

Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d’ací a uns quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres equivalents apreses en l’escola i en els mitjans de comunicació?» Jo, sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies sociològiques – i, fins i tot, m’atreviria a afegir psicològiques – no són favorables a eixa substitució. L’única substitució lingüística que està disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe. Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme més o menys diglòssic, però bilingües. L’altra meitat de valencians són monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa. Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l’anella d’una cadena, hauria d’usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l’objecte citat i que qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l’escola eixa paraula valenciana i li han explicat que l’objecte en qüestió s’anomena baula, emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no l’entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon grapat de vocables alhora, el xiquet se’n passarà al castellà i així es sentirà segur, ja que tots l’entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d’aconseguir que la llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s’haurà perdut per a sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia. Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant que ens envaïx, si no parem l’empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle xxii, podem estar ben segurs.

Idioma i classe social
Josep Noguera Garcia
libret de falles, Falla Institut 2011

Fins prou avançat el segle XX Oliva tenia una gran uniformitat lingüística. En zona valencianoparlant, economia quasi totalment rural, és a dir amb escassa indústria, i pocs servicis, la llegua valenciana era la parlada per la quasi totalitat dels seus habitants. No vull dir que fos una societat monolingüe, perquè el castellà era present en àrees específiques, però amb la consciència que la llengua pròpia era el valencià, i el castellà pertanyia a un altre nivell. Era el que es coneix com a disglòssia.

La llegua castellana tenia el domini exclusiu en l’ensenyament, l’administració, la litúrgia, i els forasters nou vinguts, molts d’ells buròcrates. I en la classe dominant?. La classe dominant en Oliva era de predomini agrícola, pel que tampoc podia ignorar la llengua del poble, tot i que en l’àmbit domèstic iniciava el procés de distanciament propi de tot canvi social.

Els usuaris exclusius del castellà formaven una insignificant minoria des del punt de vista numèric, però esta llengua gaudia del prestigi que sempre té la llengua escrita, més en un ambient poc culturitzat. L’escriptura era el vehicle de determinades activitats, correspondència per exemple, relacions amb l’administració, ensenyament, etc.

Passada la guerra civil i amb el fervor patriòtic del moment la classe que es considerava d’un status superior va començar a mudar de llengua, com a pressupòsit necessari per a mudar de classe. Entre ells hem d’incloure des d’agricultors enriquits fins a professionals considerats superiors. Este canvi lingüístic amb el trencament de la tradició familiar no estava desprovist d’efectes secundaris, des d’un relatiu rebuig de l’estament superior, que els veien com uns nouvinguts, fins a una certa desaprovació dels que fins aquell moment es consideraven com a iguals i no havien desertat de la llengua pròpia. És evident que la deserció de la llengua pròpia té lloc en l’àmbit familiar, és a dir la llengua que es transmet als fills, i més encara quan es tracta de filles.

He parlat anteriorment de la litúrgia. Tot i que la quasi totalitat de capellans que va tenir Oliva al llarg dels temps eren d’origen valencià, i en esta llengua es relacionaven amb la resta del poble, a l’hora de dirigir-se a Déu l’única llengua adequada per a una destinació tan alta solament podia ser el castellà, després del llatí, és clar. Si recordem que l’homilia que acostuma a fer el capellà després de la lectura de l’evangeli no era molt freqüent per aquella època, podem deduir que la major part de parroquians eixien de l’església igual que havien entrat.

Però el llatí fou progressivament desplaçat per la llengua del poble i, a finals dels anys cinquanta, el Vaticà va autoritzar la celebració de la missa en la llengua del poble, abandonant el llatí, que poc a poc va quedar desplaçat al paper d’un molt honorable fòssil. Quina era la llengua del poble per a l’arquebisbe Olaechea? Ja us ho podeu imaginar, solament la llengua castellana. Val la pena esmentar que durant els molts segles de cristianisme a València es poden comptar amb els dits d’una sola mà els titulars de la diòcesi valentina d’origen valencianoparlant, pel que no ens pot estranyar aquella decisió, a més de la tradició constant de la major part del clergat de relacionar-se predominantment amb les classes socials i polítiques dominants.

Amb l’arribada de la democràcia, l’extensió i conseqüent desmitificació dels estudis universitaris, propi d’una societat dinàmica i amb moviments d’ascensió social, aquells criteris que associen classe i llengua varen canviar notablement i en ambients juvenils es va treballar per a prestigiar la llengua pròpia en tots els camps, des de l’ensenyament a l’administració, així com la literatura, la ciència i la comunicació en general, tant oral com escrita. A la vegada, l’entrada massiva d’immigrants procedents de molts llocs del món, des de l’Europa rica, i també la pobra, fins els pobres d’Àfrica, de Sud-Amèrica, de Xina, etc., ha originat una eclosió de moltes llengües en l’àmbit local, el que paradoxalment podria ser causa d’un enfortiment del manteniment de la llengua valenciana com a principal signe d’identitat dels indígenes, sempre que es pogués comptar amb el suport de la classe política, cosa molt dubtosa avui en dia.

La recuperació de les festes tradicionals així com de noves també va contribuir al procés de dignificació de la llengua valenciana. Entre les antigues hem d’esmentar els porrats, els bous de carrer, algunes cerimònies i tradicions de Setmana Santa, ets. I entre les no tan arrelades, però que ja tenen una relativa tradició, dues o tres generacions, tenim l’esclat de confraries de Setmana Santa, les festes de Moros i Cristians, i la Festa de Falles.

Les Falles han estat un element, certament innocu i poc reivindicatiu, de persistència de la llengua valenciana en l’àmbit festiu i popular. Tant els llibrets com els versets explicatius del monument faller es fan en valencià i crec que per a molta gent encara continuen sent l’única “literatura” valenciana que arriba als seus ulls. Desitgem que per molts anys continue sent testimoni de la nostra pobra i menyspreada llengua.