Reflexions sobre algunes particularitats lingüístiques d'Oliva

La parla d'Oliva pertany al subdialecte valencià anomenat valencià meridional que s'estén aproximadament per les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, el Comtat, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa.

Qüestions fonètiques.

Compartix la major part de les característiques del valencià general tot i que cal remarcar fonèticament com a tota la comarca:

• la presència del fonema labiodental /v/, llevat d'en alguns casos de confusió v-b i b-v sobretot a inici de mot: *bolar per volar… o *vicicleta per bicicleta…
• la caiguda de la -g- 'ntervocàlica en alguns casos (aülla per agulla, auantar per aguantar…).
• la presència del fonema lateral palatal. A Oliva les generacions més joves deriven a l'articulació ieista de la lateral palatal. Ja els costa distingir entre tallar i *taiar, per exemple
• no es manté la iod davant la palatal fricativa sorda (pex per peix, faxa per faixa…).

El filòleg Ricard Morant té publicat un article que denota un inici d'apitxament a les generacions més joves als pobles dels entorns de Gandia.

Una característica tradicional de la fonètica de la parla d'Oliva és fer l'acabament de les paraules en -a àtona com si foren e oberta (gèrrè –gerra–, pòrtè –porta–….). També podem trobar el mateix fenomen a Sueca (La Ribera Baixa). 

No són pròpiament casos d'harmonia vocàlica com a la resta de valencià meridional que juguen amb la e oberta i la o oberta segons els casos. Per exemple a la Costera pronuncien tèrrè (terra) però també hòrò (hora) característiques del fenomen anomenat harmonia vocàlica.

En el cas d'Oliva i dels pobles que l'envolten els fenòmens d'harmonia vocàlica es donen casualment. Els pobles de l'entorn fan bònò (bona) però també casò (casa), que no és harmonia vocàlica.

Per a simplificar-ho Oliva és un poble de -è envoltat per pobles de -ò que li fan un arc de nord a sud, de Piles al Verger amb tots els pobles de l'interior: l'Alqueria, Rafelcofer, la Font… i Pego. Les raons podrien anar de l'origen diferent dels repobladors a la idiosincràsia del poble o a l'endogàmia.

Cal dir, no obstant això que el fenomen no és ni molt menys homogeni. Solia ser més característic dels habitants del barri del Raval o del Pinet que no dels de la Vila ni dels barris "nous". I a més és un fenomen en recessió.

L'article: casos de vacil·lació de gènere.

La normativa assenyala que els substantius acabats en -or procedents de la tercera declinació del llatí mantenen el gènere femení que tenien a la llengua mare. Així era a la llengua medieval encara que hi ha hagut canvis de gènere a mots com ara color o dolor dels quals trobem exemples en femení als nostres clàssics.

A Oliva la llengua col·loquial manté la regla general i fins i tot fa ultracorreccions en un cas concret, el de la paraula fred. El contacte subconscient de fred amb el seu antònim calor i amb el seu diminutiu frescor han fet de fred haja passat a ser un substantiu femení: Fa una fred que pela en lloc de Fa un fred que pela de la resta del domini.

Ús del verb ser per denotar situacions definitives: un exemple: la mort

La meua àvia materna sempre va ser una font de sorpreses lingüístiques. Sistemàticament, quan li preguntaves per algú o quan parlava d'alguna persona difunta a banda de dir que havia faltat (qui sap si a la llista dels vius) solia esmentar que era mort. Una expressió tan definitiva com quan parlava d'una persona malalta crònica (és un malalt). O quan nosaltres posem etiquetes "definitives" en parlar malament d'algú quan diem que és un imbècil. Ara hem passat a l'està mort com si la situació tinguera remei. Almenys fora de la vida perdurable.